El terme formigó procedeix de formicō, mot d’origen llatí que designa la qualitat “emmotllable” o de donar “forma”. Els seus principals components són 4: àrids, ciment, aigua i additius.
El formigó és un producte natural fet a partir d’arena, ciment, acer i aigua.Els àrids que s’afegeixen a la mescla i que garanteixen tant la resistència com la durabilitat del formigó, no podent ser reactius amb el ciment, i estan especialment desaconsellats els que contenen nòduls de guix, sulfurs oxidables i compostos de ferro. La mescla d’àrid gruixut (grava) i àrid fi (sorra) ha de fer-se en una proporció adequada i de compromís per aconseguir alhora una barreja prou compacta (és a dir, amb pocs buits) i una massa de formigó prou mal·leable i que no es disgregui.
El ciment és un conglomerant hidràulic artificial de naturalesa inorgànica que endureix barrejat amb l’aigua. Els ciments més emprats per fer formigó són el ciment pòrtland i el ciment pòrtland amb addicions.
L’aigua és un compost químic transparent, inodor, insípid, químicament format per hidrogen i oxigen, de fórmula empírica H2O, que barrejat amb el ciment inicia reaccions químiques que provoquen la transformació dels components i el seu enduriment.
El formigó es pot classificar segons es fa treballar, està composat i col·locat. Els formigons més utilitzats a Hormipresa són el formigó armat i el pretensat.
S’anomena formigó armat quan s’usa en combinació amb barres d’acer (armadures) per a la construcció d’elements estructurals, aprofitant el fet que el formigó treballa bé a compressió i que l’acer treballa bé a tracció. Que aquests dos materials tinguin coeficients de dilatació tèrmica del mateix ordre de magnitud permet que puguin treballar conjuntament, sempre que se’n garanteixi l’adherència mitjançant patilles, ancoratges, i el corrugat de les barres. A més, el formigó forma un medi bàsic que ofereix una important protecció química a l’acer, que n’evita l’oxidació i corrosió.
S’anomena formigó pretensat al formigó armat que conté alguna armadura que ha estat tensada expressament amb el propòsit de generar en l’element un estat tensional determinat i convenient.
Les armadures tensades s’anomenen actives; la resta, en contraposició, són anomenades passives.
Mòduls tridimensionals en forma de “calaix” apilable, ideada per Edward T. Potter.Es coneix com prefabricació al sistema constructiu basat en el disseny i producció de components i subsistemes elaborats en sèrie en una fàbrica fora de la seva ubicació final i que en la seva posició definitiva, després d’una fase de muntatge simple, precisa i no laboriosa, conformen el tot o una part d’un edifici o construcció. Tal és així que, quan un edifici és prefabricat, les operacions en el terreny són essencialment de muntatge, i no d’elaboració. Una bona referència per conèixer el grau de prefabricació d’un edifici és la de valorar la quantitat de residus generats en l’obra; com més quantitat de runa i brutícia, menys índex de prefabricació presenta l’immoble.
El terme prefabricació segueix tenint una connotació despectiva, la qual cosa ja avançava el dissenyador i arquitecte autodidacta Jean Prouvé, quan deia que el que es qualifica com prefabricat acaba assimilant-se a edifici provisional. No obstant, la prefabricació comporta, en la majoria dels casos, un augment de qualitat, perfeccionament i seguretat.
Leonardo da VinciS’han constatat exemples històrics molt interessants. Potser, el primer precedent de prefabricació modular es remunta al segle XVI, quan Leonardo da Vinci va rebre l’encàrrec de planificar una sèrie de noves ciutats a la regió de Loire. El seu plantejament, magistral i xocant per la seva modernitat, va consistir a establir, al centre i origen de cada ciutat, una fàbrica d’elements bàsics que permetessin conformar al seu voltant un gran ventall d’edificis; aquestes construccions havien estat dissenyades prèviament per ell mateix per generar, de forma fluida i flexible, una gran diversitat de tipologies edificatòries amb un mínim d’elements constructius comuns.
Caldria esperar fins a finals del segle XIX perquè es redescobrís l’ús del formigó (que gairebé no s’havia emprat des dels romans) que aplicat juntament amb entramats de filferros constituïa una matèria primera ideal per prefabricats. Tal és així que el 1891 es prefabriquen les primeres bigues de formigó armat per a la construcció del Casino de Biarritz. Curiosament, un parell d’anys abans, el 1889, apareixia als EUA la primera patent d’edifici prefabricat mitjançant mòduls tridimensionals en forma de “calaix” apilable, ideada per Edward T. Potter.